
Especial Documental Independent Català
Programadors: Elena Oroz i Martí Freixas
Selecció realitzada per la revista on line Blogs & Docs (www.blogsandocs.com)
L'eclosió del documental a Catalunya, i a bona part d'Espanya, durant l'última dècada no es pot entendre sense contemplar una sèrie de treballs que se situen en la perifèria de la indústria audiovisual. Són peces generalment autoproduïdes, que no s'ajusten a durades o formats estàndard. La seva visibilitat, a més, passa per festivals o espais d'exhibició alternatius on el documental es concep com a punt de partida (el treball amb allò real), mai com un discurs codificat. D'aquí que molts d'aquests treballs s'apropin a d'altres pràctiques com el vídeo etnogràfic, el videoart o el cinema experimental. No en va, des d'alguns festivals pioners s'han proposat etiquetes com "d-generació" o "heteredocsias" per destacar el seu caràcter híbrid i discordant amb aquell documental més estandaritzat que arriba a la televisió i, sovint, a les sales cinematogràfiques.
Pel seu caràcter eclèctic i el seu vigor creatiu, a més de per una afinitat generacional, són aquestes les peces que reivindiquem des de la revista Blogs & Docs (www.blogsandocs.com), fundada al 2006 per M. Martí Freixas i Elena Oroz, i de la que aquesta selecció constitueix una petita mostra. Dividida en tres sessions de caràcter temàtic, aquests treballs coincideixen en la seva vocació amateur (en el seu sentit etimològic d'amant) i en la seva intenció que la pantalla no sigui només espai per a la identificació especular o el delit visual, sinó també per a (des)articular discursos socials.
La primera sessió gira entorn a la idea de viatge i la trobada cultural. Totes les peces, en la línia de l'etnografia experimental, contenen una reflexió sobre qui parla, qui filma i com es representa l'alteritat. Així, mentre Óscar Pérez cedeix la seva càmera a un immigrant per a què aquest sigui qui filmi la ciutat i qüestioni la nostra pròpia manera de mirar-la (If the camera blows up), Andrés Duque realitza a No es la imagen, es el objeto un irònic exercici de "antropofàgia" (màxim tabú i por cap a l'altre) a partir d'un àlbum de cromos, les figures del qual tipifiquen un model colonial. Per la seva part, Toni Serra encara la seva peça Charlie com una conversació, directa, rugosa i imperfecta, amb un guia turístic de Tànger en la que emergeixen i es qüestionen molts dels tòpics que dominen les relacions entre el turista i la persona oriunda del país visitat. I és que potser la clau d'aquests treballs és que no pretenen salvar, i per tant simplificar, les distàncies, sinó explicitar-les i visibilitzar-les. L'última seqüència de Tabú Maná de Luis Escartín resulta clau en aquest sentit: Assistim a una conversa que serem incapaços de comprendre. Menys críptic és, no obstant, el seu apropament a l'anarquista llibertari Johnson Frisco a Texas Sunrise, el discurs polític del qual serveix de contrapunt a un paisatge tan poètic com apocalíptic.
La segona sessió està composta per tres peces que aborden el treball des de diferents òptiques, però que coincideixen a l'hora de plantejar en clau humorística moltes de les paradoxes inherents a les relacions laborals, com són la productivitat, la seva concepció com a tret identitari o les relacions de poder. La lògica de l'eficiència es veu invertida de forma irònica en la peça de Usue Arieta i Vicente Vázquez titulada Oficios preventivos: Postas Sanitarias, on els autors observen i interactuen amb uns professionals (socorristes) que es dediquen a que no passi res, transcurrent d'aquesta manera les seves jornades entre el tedi i el "dolce far niente". La mateixa voluntat subversiva regeix la reflexió que suscita Lo que tú dices que soy de Virginia García del Pino al qüestionar la concepció moderna del treball com a marca identitària i única forma de realització personal, a través d'una sèrie de personatges amb professions desprestigiades (des d'un criador de porcs a una stripper), i que parlen amb senzillesa, honestedat i, a vegades, amb una profunda ironia sobre com el treball condiciona les seves relacions afectives i els prejudicis socials als que s'han d'enfrontar. Per últim, El sastre d'Óscar Pérez retrata el dia a dia d'una petita sastreria regentada per un immigrant paquistanès i, que aquí, es converteix en un microcosmos on es posen en escena les estratègies de poder que regeixen el treball capitalista. I ho fa des de la singularitat d'un espai que se situa al marge de la ciutat i al marge de les relacions contractuals entre venedor i consumidor, entre contractat i contractant, entre l'Estat i aquells que habiten dins les seves fronteres. El tractament directe i descarnat d'aquestes tres obres s'aparta del documental tradicional, oferint-nos angles nous des dels quals analitzar l'activitat laboral.
Per últim, la sessió tres gira entorn a la memòria a través de dues peces que convoquen, en un rigurós i preciosista blanc i negre, una sèrie de paraules, gestos i costums socials que ens remeten a un temps passat, a punt d'esvair-se. Moza de ánimas d'Oriol Sánchez registra, gairebé de manera de documental etnogràfic, un ritual centenari que es desenvolupa en la localitat salmantina de La Alberca: el recorregut pels angostos carrerons de poble que cada nit realitza una dona resant i tocant l'esquila pels difunts. El caràcter espectral de la seva figura, en ocasions tan sols una ombra, es veu accentuat, i en certa manera desnaturalitzat, per un excel·lent treball sonor on se solapa aquesta arcaica lletania amb uns subtils ritmes electrònics. Mentre que Retrato de Carlos Ruiz proposa com un apropament en clau autobiogràfica (els protagonistes són els pares del director) a una generació criada en la postguerra espanyola, sota els rígids corsés morals imposats per la dictadura franquista, les opcions vitals dels quals s'han vist també costrenyides per la seva humil condició social. Concebuda com un àlbum de fotos familiar, on la imatge es succeeix estàtica (ja sigui la del present o la del passat), la pel·lícula proposa una certera i crua crònica "psicosocial" d'aquell temps de silenci.
PROGRAMA
Sessió I (95’)
No es la imagen, es el objeto de Andrés Duque, 2008 (10’)
If the camera blows up de Oscar Pérez, 2008 (12’)
Texas Sunrise de Luis Escartín, 2002 (17’)
Tabú Maná de Luis Escartín, 2009 (31’)
Charlie de Toni Serra, 2002, (25’)
Sessió II (69’)
Oficios preventivos: Postas Sanitarias de QQ (Usue Arrieta y Vicente Vázquez) (11’)
Lo que tú dices que soy de Virginia García del Pino, 2007 (28’)
El sastre de Oscar Pérez, 2007 (30’)
Sessió III (98’)
Moza de ánimas de Oriol Sánchez, 2009 (15’)
Retrato de Carlos Ruiz de Carmona, 2004 (83’)
